CÀRITAS PARROQUIAL
En l’encíclica «Déu és amor», el papa Benet XVI recordava que la natura íntima de l’Església s’expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu, celebració dels sagraments i servei de la caritat. Són tasques que s’impliquen mútuament i no poden separar-se l’una de l’altra. Per a l’Església, la caritat no és una mena d’activitat d’assistència social que també es podria deixar a d’altres, sinó que pertany a la seva mateixa natura i és manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència.
L’Església és la família de Déu en el món.
En aquesta família no hi ha d’haver ningú que sofreixi per manca del que és necessari. Però, al mateix temps, la caritat -àgape- supera els confins de l’Església. La paràbola del Bon Samarità continua essent el criteri de comportament i mostra la universalitat de l’amor que la dirigeix cap al necessitat, trobat casualment, qualsevol que sigui (Déu és amor, n. 25).
L’amor -caritat- sempre serà necessari, fins i tot en la societat més justa. Qui intenta desentendre’s de l’amor es disposa a desentendre’s de l’home en tant que home. Sempre hi haurà sofriment que necessita consol i ajuda. Sempre hi haurà solitud. Sempre es donaran també situacions de necessitat material en què és indispensable una ajuda que mostri un amor concret al proïsme, una atenció personal.
Allò més essencial que l’home afligit –qualsevol ésser humà- necessita és una entranyable atenció personal.
En l’Església ha de bategar-hi sempre el dinamisme de l’amor suscitat per l’Esperit de Crist. Un amor que no només ofereix ajuda material, sinó que també proporciona assossec i atenció de l’ànima, una ajuda sovint més necessària que el sosteniment material.
A la parròquia un grup de persones en nom de la comunitat cristiana estant atentes per ajudar les possibles necessitats materials i espirituals que es puguin donar en l’àmbit parroquial i també en un sentit més ampli.