Suplement full 30 de març 2025
4a. SETMANA: TENDRESA
La tendresa ens fa propers; i alhora vulnerables.
Ens permet viure l’Evangeli com un referent que tothom veu, com una ampolla blanca que destaca enmig de les altres. És la virtut fonamental per situar-nos al costat de la vida de les persones. És l’expressió de l’amor que es dona, amb fragilitat i delicadesa. És allò petit i insignificant, però que fa que les nostres accions quotidianes tinguin un altre sentit.
Avui, dissabte, DIUMENGE IV DE QUARESMA , dissabte vinent a les 8 del vespre, missa dominical.
PREGUEM . . .
• EN LES MISSES D’AQUEST MES PREGAREM:
- Dissabte 29 de març: Família Vita – Vilaplana
- Dissabte 5 d’abril: Jaume Torrentà
Dissabte 12 d’abril: Antònia Morell i Joan Gómez
Dissabte 19 d’abril: Maruja Sanchez
Dissabte 26 d’abril: Família Vita-Vilaplana i Mn. Frederic.
• CAMINS D’ESPERANÇ
Uns signes de tendresa…
Tots vivim aferrats a alguns símbols.
En serem més o menys conscients, però tots tenim unes persones de referència, uns principis o valors que marquem el fem i perquè ho fem. Des de la nostra fragilitat i feblesa, és des d’on trobem les forces que manifestem la trobada amb les persones que configuren la nostra vida. La tendresa és una de les virtuts essencials per a situar-nos al costat de la vida. Sovint em sembla que ens donem per vençuts davant les adversitats, contrarietats i entrebancs que la vida ens posa al davant. Però Déu ens dona sempre una altra oportunitat, una altra perspectiva des de la qual podem avançar en el camí de la vida. Déu és més gran que els nostres esquemes mentals, què els nostres prejudicis i fins i tot que les nostres misèries tan humanes!
No podem mai donar per descomptat res ni a ningú. No podem tancar la porta a les persones que venen a nosaltres. No podem restar quiets quan la vida és sempre dinamisme, moviment i acció. No podem deixar de mirar als ulls de cada persona, perquè en ells hi ha la tendresa autèntica. En cada mirada hi ha el sentit del que passa, del que roman per sempre en el seu cor. El repte avui és deixar que aquesta mirada, aquesta tendresa, ens interpel·li, ens faci concretar en decisions que defineixen les accions de la nostra vida, i no en redueixin en un sentiment passatger, feble i d’epidermis.
La fe en Déu – confiança en tot moment en el seu projecte- ens desafia, ens repta i en provoca per tal de redefinir els nostres principis i conviccions; per a treure’ns de la zona de confort en la qual ens creiem segurs. La fe és sempre un horitzó nou, en el qual no podem acabar d’enquibir-la en un espai ni en un temps concret. Déu és la tendresa en la seva màxima expressió i plenitud d’aquesta fe. No podem obviar que hem d’anar a pouar d’aquesta aigua de Déu per restar vius; per albirar quelcom que va més enllà d’un mateix; per fer possible que les grans paraules d’aquesta humanitat (Pau, Justícia, Solidaritat, Amor…) esdevinguin quelcom amb sentit i significat.
Descobrir aquesta tendresa és saber perdonar i acollir sempre. Això ens costa. Això demana un procés interior gran. Caldrà temps, dedicació i voluntat. Tota experiència de fe – i, per tant, de tendresa de Déu- és quelcom interior. Hom no neix a la fe, sinó que es fa en aquesta fe. Cal aquí un canviament de cor. Un canviament de la perspectiva de mirar la vida i les persones amb uns altres ulls. Amb uns ulls de tendresa, de misericòrdia, de perdó. No hem de tenir por dels canvis. No hem de tenir por de començar un altra vegada. No hem de tenir por de les nostres febleses i limitacions. Ens cal confiar en Déu, amb el seu amor, amb les seves tendreses.
Mn. Jordi Reixach i Masachs
Girona, 30 de març de 2025
Full Parroquial 30 de març de 2025
Suplement full 30 de març 2025
Imprès.SHALOM/Girona, 27 de març de 2025